Uns apunts sobre "Qüestió de temps"

En aquesta entrada volia parlar sobre la novel·la curta “Qüestió de temps”, però abans d'entrar en detalls específics, volia donar unes pinzellades generals per veure si algú s'anima a llegir-la, sense que les meues paraules li puguen predisposar ni descobrir res massa important.

Es tracta d'una novel·la curta perquè la mateixa història així ho demana. És un fragment molt concret i rellevant en la vida d'un pare i el seu fill. La història just arranca quan el pare inicia el relat d'un conte i acaba amb la conclusió del mateix. Normalment, els contes tenen una extensió determinada i encara que qui els conta o qui els escolta volguessen que foren eterns, no ho són. Aquest cas no és una excepció. El pare, amb la participació del seu fill, improvisa un conte i aquest dura tot el que pot durar. Com que la conversa és continua i no té cap paró, no hi ha interrupció alguna ni està dividida en cap capítol. És un relat continu de fàcil lectura que jo, com a autor, en la mesura del possible recomane llegir-lo d'una tirada. Ho dic perquè crec que possiblement s'entendrà millor el final si tenim tot el trajecte fresc en la ment. Així i tot, que això no siga un impediment per llegir-la.

Voldria explicar quina va ser la seua gènesi. Això sí, recomane si es vol llegir, deixar-ho ací i continuar després, segur que resulta més interessant la lectura sense idees que puguen precondicionar. De totes maneres, més avant torne a fer un últim avís abans de parlar respecte del final.

Com quasi totes les històries que se m'han ocorregut, també estava a l'aire lliure quan em va vindre aquesta a la ment. Ho recomane per trobar inspiració. En el meu cas, la ment pareix que es troba més predisposada a la imaginació. En aquesta ocasió, a migdia d'un dia dels últims de maig, davall d'un gran cirer i a soles, amb el poal en terra, les mans ocupades amb les cireres, la ment anava per altres mons. Allí i així em va vindre la idea. Es tractava simplement del diàleg entre un pare i un fill, amb un conte per mig. Però no és el relat de qualsevol conte. Prompte s'hauria de veure que no era el primer i també intuir-se que era una situació especial. En un primer moment, havien de ser diferents contes curts i enllaçats. Pensava que un mateix xiquet podria ser el protagonista de totes les històries. D'aquesta manera vaig començar l'escriptura.

Però prompte els dos protagonistes del primer conte, el cavaller i el xiquet, acaparaven més i més. Em van demanar que no podien deixar la seua història incompleta. I ja que en el primer nivell, entre el pare i el fill, es tractava d'un moment únic i no tenia cap sentit que s'allargara més del temps real que es dedica per contar un conte, als pocs dies d'escriptura em vaig desfer d'allò que havia escrit sobre un segon conte. Amb un únic conte també disposava de més harmonia per tractar d'aconseguir un cert paral·lelisme entre el pare i el fill i els protagonistes del conte, ja que tots han viscut aspectes complicats i similars en les seues vides.

Per altra banda, com el acte en si, el diàleg entre pare i fill, era la part més rellevant, vaig veure encertat des del primer moment, davall del cirer, que no calia narrador. Havia de ser el lector qui interpretara amb quin to, amb quina emoció es diu cada frase. Vaig decidir que únicament havia d'utilitzar una grafia per diferenciar qui dels dos parla. I com que és el fill qui ho fa en un nombre menor de vegades, era més senzill utilitzar la ratlla per indicar quan ho feia el xiquet.

* Últim avís. Recomane deixar-ho ací, llegir novel·la abans i després continuar per saber més coses sobre la novel·la.

Un dubte que vaig tindre fins poc abans de publicar-la era quin títol podia resultar apropiat per a la novel·la. En el seu origen vaig escriure a l'encapçalament “Contacontes”. Era un títol provisional que vaig utilitzar per identificar la idea entre les que se m'ocorren i no van enlloc. Però ja al segon o tercer dia d'escriptura el vaig substituir per “L'última improvisació”. Amb aquest en la part alta del document, vaig escriure tota la novel·la. M'agradava però descobria massa el contingut. Així que, poc abans de pujar-la a Amazon, quan la preparava per publicar-la, vaig decidir el títol definitiu. El títol és una variació mínima sobre un dels que em va suggerir ma mare.

Abans d'acabar, em queda una cosa important per contar sobre el procés creatiu, segurament la de més difícil solució i la que l'afectava en major mesura. I és que al principi vaig dubtar si caldria una explicació per al final, un epíleg. De fet el vaig escriure: eren únicament unes línies en lletra cursiva on venia a detallar unes poques idees que parlaven del després, sobre el fill i el pare... Però després de pensar-hi molt, finalment em vaig decidir a eliminar-les de la versió definitiva perquè vaig concloure que allò que aportaven era més bé intranscendent i afectava massa a la interpretació general que es podia fer de la història dels personatges. Personalment, m'agraden més les històries en les quals el receptor ha de posar un poc de la seua part per interpretar-les i fer-les seues. I si jo detallava un perquè, un com, un quan... no deixaria cap marge al lector i no deixaria de ser el que jo imagine respecte del context de la història. Una interpretació més, tan vàlida com qualsevol altra que es puga fer. Per tant, vaig entendre que sense una explicació final la novel·la quedava més redona. Al cap i a la fi, la història que volia contar és la que es pot llegir.

Per últim, crec que s'intueix, però, per si de cas, amb aquesta novel·la volia posar en valor i també dedicar-la a aquelles persones que tenen gust per llegir contes i/o improvisar-los per als altres. Fent-ho demostren una gran estima. En el meu cas, un d'ells va ser el iaio Rafael.